Entrevista Es Diari
Cristina Castañer es hereva d'una nissaga familiar dedicada al món del calçat i les esperdenyes, que lluien personatges com Audrey Hepburn o Salvador Dalí, i que van fer el salt a la fama de la mà d'Yves Saint Laurent durant els anys 70. Amb aquest bagatge, i després de trenta anys dedicada a la marca familiar, l'empresària catalana s'inspira en Menorca per donar forma a les seves bosses sostenibles.
D'on li ve el vincle amb l'illa?
Al ser de Barcelona he vingut tota la vida. Sempre m'ha encantat Menorca, i des de fa tres anys tinc una caseta a Sant Lluís, on sóc molt feliç. Durant la covid venia a descansar després de tancar la botiga a Barcelona i em va captivar més que mai l'Illa i la gent de Menorca.
Ve d'una empresa amb molta tradició.
Sí, la va fundar el meu avi i els meus pares van introduir la moda en el calçat. La meva generació, els meus germans i jo, que vaig posar les botigues, hem donat aquesta empenta i exportem a tot el món.
Com sorgeix la idea de crear la seva propia marca?
Des de fa dos o tres ants he decidit emprendre el meu camí en solitari, amb MyBestus, una marca sostenible de bosses on reutilitzo estocs que estaven en magatzems. Està fet tot a Espanya, a Elda, i a Menorca es poden trobar en línia i a es Es Foraster, a Sant Lluís, i a la Cova d'en Xoroi.
Quina filosofia hi ha al darrere?
En contra de la moda salvatge de l'usar i tirar, de productes fets en altres països, ves a saber amb aquines condicions laborals i amb preus molt baixos, la meva filosofia és fer una moda atemporal i sostenible. No sóc ni partidaria de rebaixes, perquè tot té un preu. Ho fem amb artesans de la Península. Avui no trobes gaire gent que faci coses artesanals.
Quins materials utilitzes?
Jo no faig fabricar materials, ni roba, ni res. Reutilitzo materials, les anses les faig amb cordes que feiem servir per fer espardenyes, o roba que teniem als magatzems i que no n'hi havia prou per fer tiratges suficients d'espardenyes. I sobretot vaig començar amb la roba d'un magatzem que estava tancat, d'antics matalassos, dels anys 60 i 70, d'aquells cotons que ja no existeixen. A partir d'allà amb uns artesans, vam començar, estant jo a Menorca.
Està perdent força l'artesanal?
Molta. La gent no ho aprecia però des de lluny, a vegades sents allò de que l'artesania es cara. Però és que està feta aquí, no a Cambodja, i tot té un preu. És molt trist que es perdi l'artesania, perquè és l'essència de les nostres arrels i, si es perd, es perd tot el caràcter. És molt romàntic fer-ho i és difícil que sigui un projecte rendible. Jo pretenc que sigui sostenible per ell mateix.
I és fàcil la convivencia amb aquest món accelerat?
No és fàcil, no. Perquè la majoria de gent ca a preu, li costa apreciar l'artesania. Però si que de mica en mica, hi ha moviment, en l'ambit agrícola, o de la moda, que va entrant en aquesta filosofía i vol recuperar l'artesania, amb marques més petites, perquè tot això no es perdi, i introduint la sostenabilitat. És el meu granet d'arena, per ensenyar que es pot fer un projecte preservant el medi.
Quin paper juga Menorca en els seus dissenys?
Menorca em dóna molta pau i, quan més m'agrada, és a l'hivern, perquè té uns paisatges molt purs, l'Illa està molt ben cuidada, no hi ha un turisme salvatge com en altres llocs. Connecto molt amb els valors que veig aquí, preservar, l'autenticitat, que no hi hagi massificació. Això m'inspira i m'identifica molt, i els colors de Menorca són molt especials.
Un projecte 'romàntic' com aquest, genera més satisfació?
Dóna molta satisfació, perquè fas allò que vols fer. També és veritat que dóna molta feina, perquè tot és més lent, la distribució és difícil. Però estic contenta, perquè és el que m'agrada i estic amb la consicència tranquil·la, perquè poso el meu gra de sorra a fer un món una mica menys salvatge.
Isaac Pons de Rosa